Aquesta és la primera entrada al bloc, que l’hem creat pel curs web 2.0 per Treballadors Socials de l’ICS..
Hi hauran uns 20 alumnes per curs. La idea és agafar uns quants recursos web, i posar-vos exercicis de cadascun d'ells. L'objectiu dels alumnes serà fer el què diu el post, però també fer una presentació de cada recurs que li ha tocat amb una petita descripció de per què serveix i algunes aplicacions pràctiques que li vegi, si pot ser laborals però sinó, personals. La segona part del curs, serà la presentació dels alumnes d'aquestes presentacions.
INTRODUCCIÓ:
"Web 2.0 no es una tecnologia, sinó una actitud"
Començarem per definir el web 2.0. Web 2.0 no vol dir res, simplement és un reclam publicitari. És només un nom que queda bé i sembla modern.
La realitat és que quan es va crear el concepte de web 2.0, no es tenia clar què volia dir, i per això es va fer una conferència amb tots d’experts per decidir què volia dir web 2.0. Van definir una sèrie de característiques que podia complir tot allò que entrés dins la categoria de web 2.0, i com més en complís, més web 2.0 seria. El què ve ara, és una mica teòric, però durarà poc. Només és per fer una mica de cultura.
Característiques del web 2.0:
1. Utilitza la web com a plataforma
2. Quan parlem de web 2.0, en general ens referim a pàgines web, però moltes vegades són aplicacions que requereixen instal·lació a l’ordinador o altres dispositius. Són continguts de bases de dades als que podem accedir des de diferents plataformes.
3. No són webs estàtiques, sinó que són webs dinàmiques i s’actualitzen constantment. Aquestes webs dinàmiques es creen a partir de bases de dades. I per tant, no són webs planes, on el contingut és un sol document. Gràcies a aquestes bases de dades que hi ha al darrere, es poden anar actualitzant amb un format determinat.
4. Si aquestes bases de dades són lliures, es poden combinar i crear mashups, que és una altra web (com el Google Maps que inclou les fotos geolocalitzades de Panoramio).
5. La informació va a buscar l’usuari i no al revés. Això ho veurem amb els RSS, el google reader, l'iGoogle i els diferents blocs als que ens subscriurem i veurem com ens va arribant la informació.
6. Aprofita la intel·ligència col·lectiva
7. Els continguts, es van generant amb un 'modelo bazar', en contraposició al 'modelo catedral'. Les catedrals es construeixen amb algú que mani i la resta van treballant de forma jerarquitzada. En canvi, els bazars es van construint de forma cooperativa i sense ningú que mani. I el més important, tothom vigila que no hi hagi errors, ja que "dados suficientes ojos, todos los errores serán evidentes", i per tant, són millors com més gent els utilitza. En definitiva, que el contingut el creen els usuaris, no hi ha una sola persona responsable d’aquells continguts. La crítica aquí és, qualsevol pot escriure qualsevol cosa i disminuir la seva fiabilitat. Si, és cert, però com a tot arreu. O no hem de ser crítics quan mirem la tele o llegim qualsevol paper escrit?
La col·laboració pot ser entre tots els usuaris del món mundial com la wikipedia. O en grups com veurem amb el Google Docs. O segons de les dues maneres a la vegada, com el Twitter.
Aquesta intel·ligència col·lectiva no només crea aquests continguts, sinó que els prioritza. Això, entre altres algoritmes, ho utilitza Google a l’hora de cercar. Com més enllaços tingui una pàgina web, més amunt la trobarem en el Google quan la busquem. Una altra forma de prioritzar la informació, és usar l’activitat de l’usuari per produir una cerca amb millors resultats, com per exemple, Amazon, que sabent què cerques, què compres i què tens, et fa recomanacions del què podries comprar i moltes vegades encerta.
8. La majoria de productes que per Internet han tingut èxit, mai no han anunciat el seu producte. Se sap que és el millor perquè les recomanacions es propaguen directament d’un usuari a un altre de forma viral. O heu vist algun cop algun anunci de Google?
9. La folksonomia i els tags. La web 2.0 utilitza un estil de classificació col·laboratiu, en contraposició a la taxonomia. Cada contingut que es crea, pot tenir diferents etiquetes, paraules clau o tags que l'usuari posa lliurement. Per exemple, aquesta foto del Flickr:
Característiques del web 2.0:
1. Utilitza la web com a plataforma
2. Quan parlem de web 2.0, en general ens referim a pàgines web, però moltes vegades són aplicacions que requereixen instal·lació a l’ordinador o altres dispositius. Són continguts de bases de dades als que podem accedir des de diferents plataformes.
3. No són webs estàtiques, sinó que són webs dinàmiques i s’actualitzen constantment. Aquestes webs dinàmiques es creen a partir de bases de dades. I per tant, no són webs planes, on el contingut és un sol document. Gràcies a aquestes bases de dades que hi ha al darrere, es poden anar actualitzant amb un format determinat.
4. Si aquestes bases de dades són lliures, es poden combinar i crear mashups, que és una altra web (com el Google Maps que inclou les fotos geolocalitzades de Panoramio).
5. La informació va a buscar l’usuari i no al revés. Això ho veurem amb els RSS, el google reader, l'iGoogle i els diferents blocs als que ens subscriurem i veurem com ens va arribant la informació.
6. Aprofita la intel·ligència col·lectiva
7. Els continguts, es van generant amb un 'modelo bazar', en contraposició al 'modelo catedral'. Les catedrals es construeixen amb algú que mani i la resta van treballant de forma jerarquitzada. En canvi, els bazars es van construint de forma cooperativa i sense ningú que mani. I el més important, tothom vigila que no hi hagi errors, ja que "dados suficientes ojos, todos los errores serán evidentes", i per tant, són millors com més gent els utilitza. En definitiva, que el contingut el creen els usuaris, no hi ha una sola persona responsable d’aquells continguts. La crítica aquí és, qualsevol pot escriure qualsevol cosa i disminuir la seva fiabilitat. Si, és cert, però com a tot arreu. O no hem de ser crítics quan mirem la tele o llegim qualsevol paper escrit?
La col·laboració pot ser entre tots els usuaris del món mundial com la wikipedia. O en grups com veurem amb el Google Docs. O segons de les dues maneres a la vegada, com el Twitter.
Aquesta intel·ligència col·lectiva no només crea aquests continguts, sinó que els prioritza. Això, entre altres algoritmes, ho utilitza Google a l’hora de cercar. Com més enllaços tingui una pàgina web, més amunt la trobarem en el Google quan la busquem. Una altra forma de prioritzar la informació, és usar l’activitat de l’usuari per produir una cerca amb millors resultats, com per exemple, Amazon, que sabent què cerques, què compres i què tens, et fa recomanacions del què podries comprar i moltes vegades encerta.
8. La majoria de productes que per Internet han tingut èxit, mai no han anunciat el seu producte. Se sap que és el millor perquè les recomanacions es propaguen directament d’un usuari a un altre de forma viral. O heu vist algun cop algun anunci de Google?
9. La folksonomia i els tags. La web 2.0 utilitza un estil de classificació col·laboratiu, en contraposició a la taxonomia. Cada contingut que es crea, pot tenir diferents etiquetes, paraules clau o tags que l'usuari posa lliurement. Per exemple, aquesta foto del Flickr:
Podria estar etiquetada per les següents etiquetes o tags: flower bee yellow, entre moltes altres. En la taxonomia clàssica, les etiquetes estarien prèviament definides (com en el MeSH del Pubmed). El Youtube i l'SlideShare que veurem, usen aquest mètode per classificar.
10. Estan fets amb software lliure, que també és col·laboratiu. Però no aprofundirem de moment amb el tema.
11. Some rights reserved: Aquesta frase, 'algunos derechos reservados', popularitzada per creative commons contrasta amb la frase típica de 'todos los derechos reservados'. Això significa que el contingut es pot fer servir i compartir sempre que es digui de qui és i que no sigui amb fins lucratius.
OBJECTIU D'AQUEST TALLER
El meu objectiu és ensenyar-vos els llocs per on començar, i si adopteu l’actitud adient, ja trobareu la resta. Requereix primer de tot creure-s’ho i veure-li la utilitat. I segon: temps, paciència i pràctica per saber com buscar, en qui confiar i què opinar... però com amb tot a la vida.
